RECORDO LES NITS A RAZZ

Va ser en pujar el següent tram d’escales quan es començà a fer evident la barreja de sons que provenia de dues sales ben diferents; les dolces melodies pop es confonien enmig d’un fons més contundent i obscur. Els esglaons vibraven sota els peus i desapareixien en la foscor. Un cop arribant al final de les escales s’anaven apropant un seguit de lletres de llum que donaven nom a aquell indret misteriós que ja era ben a prop. Ara sí que s’apreciaven amb exactitud les notes d’una cançó, unes notes que flotaven i viraven en l’aire com si de pols es tractés.

Com l’entrada a una cova salvatge, aquella porta donava pas a una sala estreta que gairebé no es feia visible als ulls d’aquells que gosaven a entrar-hi. La foscor s’apoderava del visitant. Costava diferenciar les allargades siluetes de les persones que allà hi eren; només era possible intuir els escassos raigs de llum externa que aconseguien penetrar en la foscor. Una llum que entrava pels finestrals que recorrien de punta a punta la llarga estança, gran part dels quals s’ocultaven rere foscos cortinatges desgastats.

A poc a poc, la vista s’anava acostumant a aquella foscor sobtada i s’anaven fent visibles més detalls d’aquell indret desconegut. Vells sofàs amplis, col·locats estratègicament en forma de lletra U, quedaven just davant la porta d’entrada. Omplien l’extrem dret de la sala i feien de cau a alguns individus que miraven de mantenir una conversa enmig d’una música ensordidora. Els sofàs que quedaven més a prop de les cortines s’allargaven fins al centre de la sala. Just davant d’aquests sofàs distingíem una petita cabina, a dins de la qual hi havia un home corpulent. Aquest home, disfressat sota el nom de discjòquei, feia la seva feina amb dedicació.

D’aquesta manera, la vista es fixà en el centre de la sala. Allà, en mig d’una pista improvisada, tot un seguit d’ombres negres es movien seguint el ritme de la música que anava penetrant les oïdes. Hi havia altres siluetes que bevien del got que tenien a les mans. Assentien a un suposat interlocutor que mirava de fer audibles unes paraules que s’esvaïen en ser pronunciades.

Qualsevol individu que no formés part d’aquell col·lectiu i que hagués arribat a aquell indret per casualitat, hauria sentit por d’endinsar-se en les tenebres de la sala. Hauria sentit por de sentir-se envoltat d’ulls psicodèlics amb pupil·les desenfocades, emmarcats a dins de cares allargades i empal·lidides. Hauria sentit por de veure’s envoltat de teixits negres, llargues jaquetes de cuir i plataformes.

L’extrem esquerre de la sala era el més il·luminat perquè les cortines ja no amagaven els finestrals. Just abans d’arribar-hi, s’elevava imperant una escala de cargol. Els esglaons no conduïen enlloc i sovint feien servei per tal que algú hi pogués deixar el got. Un grup de gent s’arremolinava al voltant d’una petita barra, de grandària proporcional a l’aforament de l’estança. Si se seguia el perímetre de la barra, s’arribava a una porta que quedava a l’extrem oposat de la sala. Aquesta porta, esdevenia una sortida que conduïa a unes altres escales que baixaven a les sales inferiors. Aquestes escales eren idèntiques a aquelles que s’havien deixat molt enrere.