La llum començava a inundar l’habitació. A través de la finestra podia veure les cases del davant. Les façanes adquirien un to fantasmal, grisenc a trenc d’alba. Estranyada per aquella llum vaig observar l’estança. La taula encara conservava les restes del sopar de la nit anterior. Ampolles buides, plats bruts, cendrers amb les restes dels cigarrets consumits per l’avarícia del temps. I al meu costat algú dormia; la seva respiració era lenta. La manta que ens cobria a sobre d’un sofà de color blanc es movia al ritme de la respiració. De sobte, vaig començar a sentir una calor sufocant que anava envaint-me. Em vaig mig incorporar, em sentia marejada. Em vaig cobrir els peus amb l’abric que reposava a sobre de la butaca que em quedava al davant. La porta que hi havia a mà esquerra restava tancada.
A fora es va sentir una remor. Algú que dormia a l’habitació del costat s’havia despertat, la porta es va obrir i es va tornar a tancar amb suavitat. La fusta del terra cruixia a cada pas que feia fins arribar al lavabo. Jo continuava immòbil al sofà, observava l’habitació, estudiava cada racó. Les parets estaven buides de quadres o fotografies. Vaig sentir el so de l’aigua que corria a l’altre costat de la porta. Algú devia sortir del lavabo. Un altre cop se sentien passos a sobre de la fusta i la porta de l’habitació es va tornar a tancar. La son m’envaïa i em vaig estirar novament al sofà.
La persona que dormia al meu costat es va moure lleugerament, buscava la postura més còmoda. Fora, al carrer, la llum anava fent-se més brillant, però les façanes restaven sense cap mostra de vida. La ciutat semblava fantasmal, abandonada i jo em sentia com l’única persona viva en molts quilòmetres a la rodona, l’única que podia apreciar la bellesa d’aquells moments. No sé com, els ulls se’m van tancar i vaig caure en un son inquiet. El mínim moviment, el mínim cruixit del terra o dels mobles feia que obrís els ulls.
A fora es va sentir una remor. Algú que dormia a l’habitació del costat s’havia despertat, la porta es va obrir i es va tornar a tancar amb suavitat. La fusta del terra cruixia a cada pas que feia fins arribar al lavabo. Jo continuava immòbil al sofà, observava l’habitació, estudiava cada racó. Les parets estaven buides de quadres o fotografies. Vaig sentir el so de l’aigua que corria a l’altre costat de la porta. Algú devia sortir del lavabo. Un altre cop se sentien passos a sobre de la fusta i la porta de l’habitació es va tornar a tancar. La son m’envaïa i em vaig estirar novament al sofà.
La persona que dormia al meu costat es va moure lleugerament, buscava la postura més còmoda. Fora, al carrer, la llum anava fent-se més brillant, però les façanes restaven sense cap mostra de vida. La ciutat semblava fantasmal, abandonada i jo em sentia com l’única persona viva en molts quilòmetres a la rodona, l’única que podia apreciar la bellesa d’aquells moments. No sé com, els ulls se’m van tancar i vaig caure en un son inquiet. El mínim moviment, el mínim cruixit del terra o dels mobles feia que obrís els ulls.
No hay comentarios:
Publicar un comentario