AMB VISTES A LA CIUTAT

I allà era jo. La ciutat s’estenia als meus peus. L’aire fresc del matí em tocava a la cara. La visió de la ciutat que badallava i estirava els membres després d’una llarga nit em commovia. La boirina matinal no em permetia percebre-la al detall. El cel, però, era clar, el sol brillava tímid i barrejat amb la boira creava una visió que encegava la vista. De fons, se sentia el so de l’arpa. Un home vell la tocava amb adoració per a tots aquells turistes que el volguessin escoltar, però aleshores semblava invisible per gairebé tothom que hi passava.

Vaig tancar els ulls i vaig aspirar profundament. L’aire era pur. Vaig notar com se m’omplien els pulmons d’aire fresc. Era curiosa aquella sensació, estava envoltada de gent, però m’envaïa un sentiment de solitud. El desitjava. Només volia ser allà, sola, escoltant l’arpa amb la ciutat al davant. Vaig retenir aquella imatge a dins meu. Quan vaig obrir els ulls de nou, un grup de turistes feia fotografies al meu voltant.

Un home seia a les escales que hi havia darrere meu, tenia un bloc de paper a sobre de les cames i dibuixava. De tant en tant, perdia la vista en l’horitzó. Una noia el fotografiava amb devoció. Semblava que volgués capturar l’atmosfera que es respirava amb l’objectiu de la càmera fotogràfica. Els turistes corrien, reien, comentaven la vista. D’altres esbufegaven un cop havien aconseguit arribar al punt més alt de la ciutat.

No sé quanta estona va passar fins que vaig despertar de l’estat d’ensopiment que durant tanta estona m’havia dominat. Podria haver-m’hi passat hores, la ciutat em tenia enamorada. El sol ara començava a brillar amb més força. Distingia milers de xemeneies als terrats dels edificis que tenia davant meu. Vaig mirar de reconèixer les parts més representatives de la ciutat, de reconèixer racons que em transportessin a altres temps, altres moments viscuts. Tants i tants records em ballaven pel cap! De sobte, algú em va tocar l’espatlla suaument.