RECORDO LES NITS A RAZZ

Va ser en pujar el següent tram d’escales quan es començà a fer evident la barreja de sons que provenia de dues sales ben diferents; les dolces melodies pop es confonien enmig d’un fons més contundent i obscur. Els esglaons vibraven sota els peus i desapareixien en la foscor. Un cop arribant al final de les escales s’anaven apropant un seguit de lletres de llum que donaven nom a aquell indret misteriós que ja era ben a prop. Ara sí que s’apreciaven amb exactitud les notes d’una cançó, unes notes que flotaven i viraven en l’aire com si de pols es tractés.

Com l’entrada a una cova salvatge, aquella porta donava pas a una sala estreta que gairebé no es feia visible als ulls d’aquells que gosaven a entrar-hi. La foscor s’apoderava del visitant. Costava diferenciar les allargades siluetes de les persones que allà hi eren; només era possible intuir els escassos raigs de llum externa que aconseguien penetrar en la foscor. Una llum que entrava pels finestrals que recorrien de punta a punta la llarga estança, gran part dels quals s’ocultaven rere foscos cortinatges desgastats.

A poc a poc, la vista s’anava acostumant a aquella foscor sobtada i s’anaven fent visibles més detalls d’aquell indret desconegut. Vells sofàs amplis, col·locats estratègicament en forma de lletra U, quedaven just davant la porta d’entrada. Omplien l’extrem dret de la sala i feien de cau a alguns individus que miraven de mantenir una conversa enmig d’una música ensordidora. Els sofàs que quedaven més a prop de les cortines s’allargaven fins al centre de la sala. Just davant d’aquests sofàs distingíem una petita cabina, a dins de la qual hi havia un home corpulent. Aquest home, disfressat sota el nom de discjòquei, feia la seva feina amb dedicació.

D’aquesta manera, la vista es fixà en el centre de la sala. Allà, en mig d’una pista improvisada, tot un seguit d’ombres negres es movien seguint el ritme de la música que anava penetrant les oïdes. Hi havia altres siluetes que bevien del got que tenien a les mans. Assentien a un suposat interlocutor que mirava de fer audibles unes paraules que s’esvaïen en ser pronunciades.

Qualsevol individu que no formés part d’aquell col·lectiu i que hagués arribat a aquell indret per casualitat, hauria sentit por d’endinsar-se en les tenebres de la sala. Hauria sentit por de sentir-se envoltat d’ulls psicodèlics amb pupil·les desenfocades, emmarcats a dins de cares allargades i empal·lidides. Hauria sentit por de veure’s envoltat de teixits negres, llargues jaquetes de cuir i plataformes.

L’extrem esquerre de la sala era el més il·luminat perquè les cortines ja no amagaven els finestrals. Just abans d’arribar-hi, s’elevava imperant una escala de cargol. Els esglaons no conduïen enlloc i sovint feien servei per tal que algú hi pogués deixar el got. Un grup de gent s’arremolinava al voltant d’una petita barra, de grandària proporcional a l’aforament de l’estança. Si se seguia el perímetre de la barra, s’arribava a una porta que quedava a l’extrem oposat de la sala. Aquesta porta, esdevenia una sortida que conduïa a unes altres escales que baixaven a les sales inferiors. Aquestes escales eren idèntiques a aquelles que s’havien deixat molt enrere.

AMB VISTES A LA CIUTAT

I allà era jo. La ciutat s’estenia als meus peus. L’aire fresc del matí em tocava a la cara. La visió de la ciutat que badallava i estirava els membres després d’una llarga nit em commovia. La boirina matinal no em permetia percebre-la al detall. El cel, però, era clar, el sol brillava tímid i barrejat amb la boira creava una visió que encegava la vista. De fons, se sentia el so de l’arpa. Un home vell la tocava amb adoració per a tots aquells turistes que el volguessin escoltar, però aleshores semblava invisible per gairebé tothom que hi passava.

Vaig tancar els ulls i vaig aspirar profundament. L’aire era pur. Vaig notar com se m’omplien els pulmons d’aire fresc. Era curiosa aquella sensació, estava envoltada de gent, però m’envaïa un sentiment de solitud. El desitjava. Només volia ser allà, sola, escoltant l’arpa amb la ciutat al davant. Vaig retenir aquella imatge a dins meu. Quan vaig obrir els ulls de nou, un grup de turistes feia fotografies al meu voltant.

Un home seia a les escales que hi havia darrere meu, tenia un bloc de paper a sobre de les cames i dibuixava. De tant en tant, perdia la vista en l’horitzó. Una noia el fotografiava amb devoció. Semblava que volgués capturar l’atmosfera que es respirava amb l’objectiu de la càmera fotogràfica. Els turistes corrien, reien, comentaven la vista. D’altres esbufegaven un cop havien aconseguit arribar al punt més alt de la ciutat.

No sé quanta estona va passar fins que vaig despertar de l’estat d’ensopiment que durant tanta estona m’havia dominat. Podria haver-m’hi passat hores, la ciutat em tenia enamorada. El sol ara començava a brillar amb més força. Distingia milers de xemeneies als terrats dels edificis que tenia davant meu. Vaig mirar de reconèixer les parts més representatives de la ciutat, de reconèixer racons que em transportessin a altres temps, altres moments viscuts. Tants i tants records em ballaven pel cap! De sobte, algú em va tocar l’espatlla suaument.

DESPERTAR A MONTMARTRE

La llum començava a inundar l’habitació. A través de la finestra podia veure les cases del davant. Les façanes adquirien un to fantasmal, grisenc a trenc d’alba. Estranyada per aquella llum vaig observar l’estança. La taula encara conservava les restes del sopar de la nit anterior. Ampolles buides, plats bruts, cendrers amb les restes dels cigarrets consumits per l’avarícia del temps. I al meu costat algú dormia; la seva respiració era lenta. La manta que ens cobria a sobre d’un sofà de color blanc es movia al ritme de la respiració. De sobte, vaig començar a sentir una calor sufocant que anava envaint-me. Em vaig mig incorporar, em sentia marejada. Em vaig cobrir els peus amb l’abric que reposava a sobre de la butaca que em quedava al davant. La porta que hi havia a mà esquerra restava tancada.

A fora es va sentir una remor. Algú que dormia a l’habitació del costat s’havia despertat, la porta es va obrir i es va tornar a tancar amb suavitat. La fusta del terra cruixia a cada pas que feia fins arribar al lavabo. Jo continuava immòbil al sofà, observava l’habitació, estudiava cada racó. Les parets estaven buides de quadres o fotografies. Vaig sentir el so de l’aigua que corria a l’altre costat de la porta. Algú devia sortir del lavabo. Un altre cop se sentien passos a sobre de la fusta i la porta de l’habitació es va tornar a tancar. La son m’envaïa i em vaig estirar novament al sofà.

La persona que dormia al meu costat es va moure lleugerament, buscava la postura més còmoda. Fora, al carrer, la llum anava fent-se més brillant, però les façanes restaven sense cap mostra de vida. La ciutat semblava fantasmal, abandonada i jo em sentia com l’única persona viva en molts quilòmetres a la rodona, l’única que podia apreciar la bellesa d’aquells moments. No sé com, els ulls se’m van tancar i vaig caure en un son inquiet. El mínim moviment, el mínim cruixit del terra o dels mobles feia que obrís els ulls.